.

 

EN DEFENSA DELS DIALECTES

MALLORQUÍ, MENORQUÍ, EIVISSENC

 

 

GABRIEL ALOMAR ESTEVE

(1910 - 1987)

 

 

DIARIO DE MALLORCA, 30 D'ABRIL DE 1986

dia de s'inauguració d'es II Congrés de la Llengua Catalana

 (Catalana-Valenciana-Balear)

 

.

   El "II Congrés de la Llengua Catalana" representa una passa més en el camí de la necessària protecció d'una llengua que, actualment, degut principalment als inevitables moviments migratoris es troba numèricament en regressió entre les nostres gents. La necessitat d'aquesta protecció vé avui reconeguda per totes les persones de seny, inclús per moltes que no pertanyen a la nostra comunitat lingüística.

   Ara bé. En el cas de les nostres Illes Balears, no basta protegir la nostra llengua bàsica que ès la catalana: ès necessari també protegir amb tots els medis i amb els instruments de la moderna dialectologia científica les nostres nobilíssimes parles genuines insulars, purificades amb criteris mesurats de tot barbarisme discordant.

   Els insulars que ens sentim faels a la nostra terra estam sempre hipersensibilitzats en la qüestió de l'amor a unes formes d'expressió que ens surten del cor: els dialectes mallorquí, menorquí i eivissenc, units sense cap dubte entre ells dins un superdialecte balear (1).

   Pel que es refereix als mallorquins en particular, crec oportú recordar lo que ja afirmaren en un famós "missatge" amb el qual, en moments crítics de l'any 1936, contestàvem al que les autoritats i certs intel.lectuals de Barcelona havien enviat, i que tants problemes va ocasionar als que l'havíem firmat durant els anys de la Guerra Civil. D'aquell escrit eren les paraules següents: "No entenem renunciar a cap de les característiques que han modelat, al llarg dels segles passats, la nostra fesomia popular, de la mateixa manera que han particularitzat la varietat del parlar mallorquí dins la inexpugnable unitat de la llengua catalana. Som i serem fidels a una Mallorca que es vol afirmar profundament mallorquina i exaltar així la seva íntima  i autèntica personalitat". Ès a dir, que els bons mallorquins que firmàrem  aquestes paraules entre els quals es trobaven literats de gran talla començant per Gabriel Alomar i Villalonga, Llorenç Riber, Miquel Ferrà o Guillem Colom; i dels quals no en quedam més que quatre vius (Francesc de Borja Moll, Jaume Cirera, Miquel Fullana i jo) (2), estàvem d'acord en reconèixer l'existència d'una varietat lingüística mallorquina i en no voler renunciar a la mateixa.

   Negar que hi ha hagut un sector -i encara hi ès- entre els catalans, convençut de que la grandesa de la llengua catalana no podia tenir sentit si no era baix del signe de la unificació absoluta i de l'eliminació de "els prostíbuls dialectals" (aquestes dures paraules les va escriure un prestigiós poeta de Barcelona) seria voler tapar el cel amb les mans. Citaré només un fet per demostrar-ho.

   Quan Maria Antònia salvà estava duguent a termini la seva admirable traducció de "Mireia" de Frederic Mistral havia introduit en ella certs balearismes, alguns dels quals eren, per cert, provençalismes usuals entre la gent de la nostra ruralia desde els temps mitgevals. Siguent que el poema s'havia de publicar a Barcelona, l'original de la traducció va ser repetidament censurat pels puristes de la institució que l'havia de publicar, no sense que l'autora expressàs la seva disconformitat en cartes que es conserven i que em lliuren de mentir. I jo em fas la pregunta de que fins a quin punt ès lícit esmenar paraules a un insigne poeta en nom de dictats acadèmics.

   Perque no som un filòleg professional no em consider capacitat per opinar sobre qüestions lingüístiques en particular; però la meva ignorància m'allibera per altra part de la deformació professional d'una gran part dels especialistes catalans actuals, no tots certament.

   Tornem al tema del Congrés. A l'article catorze de l'Estatut d'Autonomia Balear queda clarament establert que "les modalitats insulars del català seran objecte d'estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l'idioma". En cumpliment d'aquest article, una de les conclusions del Congrés podria ser la de demanar a les nostres autoritats autonòmiques la creació d'una institució oficial -obviament tripolar, perque el mallorquí s'ha de normalitzar a Mallorca, el menorquí a Menorca i l'eivissenc a Eivissa- que tingués per objecte aquest estudi en profunditat. La institució que propòs hauria d'estar en relació, evidentment, amb la nostra Universitat i amb l' "Institut d'Estudis Baleàrics".

   La tasca d'aquesta institució no seria fàcil. Són moltes les indecisions amb les que jo mateix m'he trobat quan he volgut escriure en un "mallorquí" natural, correcte i cult. No podem ignorar el fet de que desde el mateix moment de la repoblació cristiana en els segles XIII i XIV (i no solament per gents de Catalunya) (3) el català de les mateixes va seguir tenguent una doble forma, parlada i escrita. Aquesta dualitat venia determinada per les circumstàncies històriques avui ben documentades, que no seria aquest el moment de recordar.

   La forma parlada-vulgar més autèntica i pura de la nostra pagesia va ser magistralment plasmada per don Antoni Maria Alcover en el magnífic monument lingüístic que són les "Rondaies Mallorquines", totalment inimitables. La forma parlada dels nostros dialectes no pot esser objecte de normalització com no sia per netetjar-la dels barbarismes castellans relativament moderns, però també dels ultrapurismes catalans, generalment recents, inusuals i a vegades malsonants a les nostres illes.

   Normalitzar una forma correcta i culta per el dialecte balear escrit vol dir simplement acceptar oficialment l'ús de nombroses paraules i locucions usades pels pobles insulars desde temps immemorials i que no són actualment acceptades pels catalans.

   Sien aquestes línies una crida als responsables devant la nostra petita-gran història, de la conservació de l'autèntica tradició lingüística, parlada i escrita, que constitueix un dels més valuosos patrimonis dels pobles balears. Repetesc, per acabar, les paraules que vaig signar en l'any 1936, darrera les firmes dels més destacats mallorquins d'aquell temps: "Som i serem fidels a una Mallorca que es vol afirmar profundament mallorquina i exaltar així la seva íntima i autèntica personalitat".

______________________________________

NOTES DEL WEB:

(1) S'Institut d'Estudis Catalans a sa seva "Declaració" d'octubre de 1978, en es punt tercer, diu: "Les denominacions com valencià, mallorquí, rossellonès, etc., referides als parlars regionals, són arreu legítimes i no desvirtuen en cap moment la unitat essencial de la llengua. Denominacions semblants es troben en les altres llengües de cultura, prescindint de llur extensió i de llur demografia". Llàstima que ets ultracatalanistes de ses Illes Balears ignorin aquest punt de tan important declaració!

(2) 1986

(3) Gabriel Alomar Esteve ès autor de molt ben documentats llibres i treballs històrics sobre aquest tema, com són, per exemple, sa seva "Historia de las Baleares" i "Cátaros y occitanos en el Reino de Mallorca".

 

._______________________________