Jacint Verdaguer:

 

 

LO PI DE LES TRES BRANQUES

Símbol de germanor cavabànica o catalana-valenciana-balear

 

Per on baixa el Llobregat

dels Pirineus a la plana,

don Guillem de Mont-rodon

a trenc de dia davalla,

voltat de comtes i ducs

en ufanosa colcada.

De l'alta sella en l'arçó,

sobre arabesca gualdrapa,

seu en Jaume nostre rei;

no du més corona encara

que la de son cabell d'or

que algun àngel li ha deixada.

Lo tenia presoner

Narbona dins sa muralla:

al vencedor de Muret

Mont-rodon lo demanava;

Monfort no l'hi vol donar,

per gendre diu que se'l guarda.

Quan lo sant Pare en té esment,

que a corre-cuita, li mana,

torne son rei a Aragó

i al Pirineu la seva àliga.
 

Catalunya, aixeca el front,

doble sol avui t'aguaita,

lo sol que et surt a orient

i el que t'ix a tramuntana.

Lo que et surt al Pirineu

te vol donar una ullada;

mes, infantó de sis anys,

no vol ésser vist encara,

ja el veuran a Lleida prou

davant la cort catalana.

Abans d'arribar a Berga

s'enfilen per la muntanya,

per entre Estela i Queralt

de Campllong envers la plana;

quan són al mig de Campllong

la nit fosca és arribada.
 

Lo Campllong té com un bres

dues serres per barana,

per coberta un bosc de pins

verds tot l'any com l'esmeragda.

Corona immensa de tots

és una hermosa pinassa,

pinetells semblen los pins

entorn de llur sobirana,

geganta dels Pirineus

que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc

que s'esbadia en tres branques

com tres titans rabassuts

que sobre els núvols s'abracen,

per sostenir en lo cel

una cúpula de rama

que fa ombra a tot lo pla

com una nova muntanya.

 

Don Jaume cau de genolls

i en son extasis exclama:

-El Pare, Fill i Esperit

per tots los segles hosanna,

tres persones i un sol Déu

que aquí sa firma ha posada,

com una estrella de raigs

en lo front de nostra pàtria.

Fent lo senyal de la creu

se recolza a la pinassa,

i la son del paradís

a ses parpelles davalla.

Don Guillem de Mont-rodon,

que és son àngel de la guarda,

l’abriga amb son gran escut

on vermellegen les barres.

Se recorda de Mambré

i de sa alzina geganta,

sota d’on rebé Abraham

la visita dels tres àngels,

tres vegé i un n’adorà,

com per entre les tres branques

ell adora l’Infinit

que obra en sa tenda blava.

 

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.

 

Jacint Verdaguer

(Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

_________________________________________________